Encabezado 3
ES PARLAR DE SA
Es parlar de Tàrbena és una modalitat particular dins des valencià meridional. Representa un subdialecte local, recialla d'una variant que devia estar més escampada antigament. Té paral·lelismes amb es valencià de la Marina Alta i de punts de la Safor, el Comtat i la Marina Baixa, on s'ha definit un subdialecte mallorquinitzant (Beltran 1999, 2005) o valencià mallorquí (Beltran-Segura, 2017), com veurem, des qual es tarbener seria es parlar amb característiques més cridaneres:
“La zona prototípicament més mallorquinitzant [a la Marina] correspon a una vintena de pobles, que van des de les valls interiors de Gallinera, Ebo i Alaguar, amb Castells de Serrella, a Gata, Pedreguer, Jesús Pobre i la Rectoria, passant per Xaló, Llíber i la Llosa, Tàrbena en seria el nexe d’unió” [Beltran 2005, 1: 319].
Qüestió de noms: parlar de sa, tarbener, mallorquí de Tàrbena, salat de Tàrbena...?
A Tàrbena solen dir que parlen de sa. Aquesta és una manera particular d’anomenar es seu parlar local, que també es pot dir tarbener. En es estudis dialectològics catalans sol ser conegut com a "salat de Tàrbena" o "mallorquí de Tàrbena".
Sol relacionar-se es parlar tarbener amb es de la Vall de Gallinera, perquè a la primeria del segle XX encara "parlaven de sa" sa vella generació des pobles d'aqueixa vall. Aqueixa particularitat va perdre's a mitjan segle XX.
Podem dir que per ses seues característiques es tarbener és un parlar singular.
En es estudis dialectològics des català sol nomenar-se mallorquí de Tàrbena o salat de Tàrbena. “Mallorquí” perquè és una recialla des parlar que dugueren al Regne de València es repobladors balears del segle XVII i “salat” perquè coincidix amb s’ús des articles es, sa amb uns quants pobles catalans des quals popularment es diu que “salen” o “parlen salat” (com ara, Cadaqués, Begur, Tossa, Blanes) i de ses illes Balears. D’aquí que una denominació molt estesa pes articles es, sa siga article salat (vegeu, per exemple, Busquet, 2011).
Topònims tarbeners representats en un panell.
Fonts per estudiar es tarbener
Ses primeres referències des tarbener podem trobar-les en es Diccionario de Pascual Madoz (1845) i en uns escrits des metge català Marià Cubí (1849). Es parlava ja es aquell temps des seus particularismes deguts a s’ascendència mallorquina, que es podien detectar en s’article, en ses formes verbals, en unes quantes paraules i en sa manera de pronunciar ses vocals.
Però sobretot va ser donat a conéixer arran de sa visita des lingüistes Pere Barnils (1912) i Mn. Antoni M. Alcover (1918). Destaquem es paper des lingüista mallorquí Joan Veny, que té en compte es "mallorquí de Tàrbena" en es seu estudi de divulgació Els parlars catalans (1978) sobre ses variants geogràfiques des català.
S’estudi de ses característiques des tarbener ha sigut dut a terme darrerament de sa mà des lingüistes de la Universitat d’Alacant Jordi Colomina (1985, 1986) i Vicent Beltran (1994, 1999, 2000, 2005, 2011 [amb la Teresa Herrero]), que l'han situat dins des context des parlar de la Marina Alta.
Es professor Vicent Beltran ha encunyat es concepte de parlars mallorquinitzants, un subdialecte valencià situat a la Marina i algunes poblacions del Comtat i la Safor. Dins aquest dialecte s'inclouria es tarbener, com sa variant amb més particularismes.
Aquesta concepte actualment s'ha vist madurat amb es terme de valencià mallorquí, que seria una modalitat dialectal diferenciada dins des valencià meridional, segons sa classificació que fan es professors Vicent Beltran i Carles Segura dins Els parlars valencians (PUV, 2017). Aquest subdialecte ha estat representat en es mapa dialectal valencià que proposa aquest estudi (p. 339).
Segons indiquen Beltran-Segura: "Dins el valencià meridional, cal considerar com una variant fortament diferenciada el valencià mallorquí, resultat d'una superposició dels parlars illencs al valencià del segle XVII, almenys de les comarques de la Marina, la Safor i el Comtat; en alguns llocs que quedaren totalment deshabitats després de l'expulsió dels moriscos, el mallorquí reemplaçà l'àrab. A hores d'ara l'anivellament amb el valencià veí és un fet, però encara hi queden almenys una vintena de pobles a la Marina i vora quinze més repartits entre la Safor i el Comtat que han mantingut fins ara una modalitat dialectal que divergeix sensiblement de les comarques diàniques veïnes" (Beltran-Segura, 2017: 113).
"Tàrbena, a la Marina Baixa, és a hores d'ara el poble que millor ha mantingut el llegat mallorquí i el que més consciència identitària té" (Beltran-Segura, 2017: 120).
Algunes aportacions han vingut des treballs d’en Joan-Lluís Monjo (1993, 2009, 2020). Destaquem Jo també parla de sa (2020), un manual escolar i divulgatiu que ha sigut editat gràcies an es suport de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua.
Llegiu sa bibliografia (davall).
Com és es parlar de sa?
Sa característica més destacada des tarbener són es articles determinats que es fan servir, que són es motiu des seu nom popular de parlar de sa:
En masculí singular: es (es pronuncia /as/), s’
En femení singular: sa, s’
En masculí plural: es (es pronuncia /as/)
En femení plural: ses
Com ara: es cap, s’ull, sa cella, s’orella, es braços, ses mans.
És important saber que també s’han dit en tarbener es articles antics so (i en plural sos) que ara quasi no es fa servir, si no és en boca des parlants de més edat o en alguna expressió. Són articles masculins que tenen es mateix valor que es (i en plural es), i es diuen domés darrere d’amb. Com ara:
“Ho tallaré amb so ganivet.” (Ara es diu més: "amb es ganivet".)
“Va tornar amb sos pantalons esgarrats.” (Ara es diu: "amb es pantalons".)
S'article masculí pot tindre una forma especial quan es troba darrere d'una preposició a, de, per, i darrere sa forma ca ("casa"). Són ses formes contractes: as, des, pes, cas.
"Parlar amb el rei no és parlar amb sa gerra"
Però, no totes ses paraules duen es articles es, sa, com dóna a entendre, per exemple, aquest refrany: “Parlar amb el rei no és parlar amb sa gerra”, on observem dos paraules amb dos formes diferents d’articles (sa gerra / el rei). Quan un parla de sa seguix aquesta distinció des articles perquè forma part des mateix parlar.
Encabezado 1
Altres característiques
Sa manera de parlar de Tàrbena pot definir-se com un valencià amb elements d’origen mallorquí que li donen un caràcter particular. Té molta ressemblança amb es parlar d’alguns pobles de la Marina Alta, sobretot de Xaló, Llíber o Pedreguer, encara que té característiques pròpies.
És clar que es tarbener ha anat evolucionant i encara evoluciona, adaptant-se en es valencià general de cada moment, que també evoluciona. Com ara, encara a la primeria del segle xx es conservava residualment s'imperatiu en -au (entrau! 'entreu!'), i formaven part des lèxic comú formes com adaça! 'dus!', agut 'espavilat', ase, beneit, mancar, ribrella 'platera', somera, vermell ...
Article personal.
Es noms de ses persones duen article: en, la, l' (per exemple: en Toni, la Rosa, l’Ivan, l’Empar). Té un paral·lelisme en pobles de la Marina Alta o el Comtat que fan servir el, la, l' (com ara, Pedreguer, Xaló, la Vall de Gallinera, Lorxa).
En Bellota va de quinto,
i en Passos se’n riu.
I en Hierro menja sopes,
i en Pepet des Caganiu.
(Cançó popular enversada devora 1935)
Demostratius
Ses formes que es fan servir per senyalar ses coses distingeixen tres graus, a què corresponen tres formes diferents: aquest (que es pronuncia /aquet/; encara que abans mantenia sa forma -st- davant de vocal: aquest ull però aquet dit), aqueix; i aquell.
No coneix ses formes valencianes este, eixe, llevat de s'espressió estanit [astanit]. Com ara: aquest home, aquestos xiquets, aqueix tros, aqueixa camisa...
Aqueixa que ha cantat ara
ni és dona ni res:
és una xenna pelada
que es cria pes asbarzers.
(Cançó popular)
Adverbis locatius
Per situar ses coses en s’espai distingim tres graus entre ací, aquí i allà. Es segon grau és representat per aquí, com en català antic, i seguint sa normativa. Com ara: açò que està ací, això d’aquí, allò que es veu allà.
Aquí voreu qui sou vatros,
que heu 'nat a Binarreal:
heu minjat carn de granota
i heu dormit baix d'un parral.
(Cançó popular enversada devora 1935)
Distinció entre per i per a
En tarbener, seguint es model mallorquí parlat (com, en general, en català oriental), no es practica sa distinció entre per i per a, i es fa servir per a tots es usos. Com ara: Això és per tu, Es sopar és pes socis, Vull sa coca per demà, No aprofites ni per tallar ceba. En canvi, tradicionalment es registre literari oral, tractava de seguir sa distinció normativa. Vegeu un exemple escrit que seguix es model col·loquial:
¿Qui, quan a ca la Vaeta
la Curra distribuïa
vares, s’alçà de rabieta
perquè per ell no n'hi havia?
(El Tio Cuc, 14-4-1934)
Morfologia verbal
En es verbs des grup –ar sa terminació és –a pes present. Com ara, jo parla (indicatiu); volen que jo canta, no volen que ella entra (subjuntiu). Com que no són formes normatives, a l'hora d'escriure solen ser evitades per alguns usuaris.
En tarbener: En valencià general:
jo parla, ell parla jo parle, ell parla
volen que jo parla volen que jo parle
volen que ell parla volen que ell parle
En canvi, es fa servir sa terminació -e a sa tercera persona de totes ses formes verbals quan es parla de vosté: (vosté no parle clar, cal que vosté vingue, si vosté ho sabere...). Ho podem vore, per exemple, en aquesta fórmula antiga de donar es bons dies de Nadal i de demanar ses estrenes: "Bones festes tingue vosté, enguany i l'any qui ve".
Són també característiques des tarbener certes formes irregulars des imperfets, com cavia, correvia, trevia, vegia...
En es verbs en -ar, sa vocal temàtica àtona es tanca en /e/ en ses formes àtones d'imperatiu: done'm, gire't, lleve-ho (en lloc de dóna'm, gira't, lleva-ho)
És pròpia des tarbener sa forma de participi des verb despertar com a despert (M'he despert en la nit).
Bàrbera em diuen,
cent arroves pesa
i es qui no s'ho crega
que vinga i em suspesa.
(fórmula referida a sa campana major)
Quan vages a festejar,
no esperes que et diga “Assente’t”;
si trobes sa nóvia lletja,
agarra sa manta i vés-te’n.
(cançó popular, recopilada per Mn. Alcover.)
Característiques lèxiques
En general, es fons lèxic tarbener coincidix amb es valencià general i no es mantenen moltes de ses formes característiques de Mallorca.
Això sí, es fan servir unes quantes paraules molt característiques, com ara, aidar, alamon, anit passada, barginja, capteniment, degotís, desmoixat, devora, despitrellat, espitjar, estrel, ganjol, maleit, mauranet, mullado, nedar, porrona, rel, rentar, secorrar, segrintana, treure, ufana, vellosa... Algunes d'aquestes paraules són també característiques de la Marina o d'uns quants pobles veïns.
Sa influència mallorquina es fa visible en formes com allot (llot, tarquim), anit passada, degotís (estalactita), devora, espitjar (espentar), ganjol (lliri blau), grill (galló de cítric), maleit (enfadat, geniüt), nedar, nyarco (ferida en forma de tall), rentar (llavar), secorrar, treure, sembrar (plantar), ufana (font natural que brolla després de pluges intenses)...
En alguns casos hi ha formes arcaiques no necessàriament exclusives de cap lloc, com aidar o estrel...
Unes quantes són més pròpiament variants de formes més generals: combrombo (cogombre), gorrunella (oroneta, oronella), ribrell (ribell, llibrell), secorrar (socarrar; en mallorquí, sacorrar), segrintana (sargantana).
S'emigració a Algèria es temps que va ser colònia francesa va incorporar diverses formes lèxiques que tenen un origen francés com carrota, salerí (api), vellosa (animeta) o àrab, com xutxuca (fregit de pebrera i tomaca).
Com en tots es pobles, hi ha localismes, o siga, paraules exclusives de Tàrbena, com deuet <dauet (vorera), rateta voladora (rata penada), o compartides amb pocs pobles, com barginga (albargina), porrona (botija), xofes (rosetes)...
Escampeu bé sa xutxuca!
Encabezado 2
Ha fet un bon temporal: han revingut ses fonts i han eixit ses ufanes.
Editor: Joan-Lluís Monjo i Mascaró
PÀGINA EN CONSTRUCCIÓ
Bibliografia selecta
Barnils, Pere (1912) : «Zur Kenntnis einer mallorkinischen Kolonie in Valencia», Zeitschrift für romanische Philologie, 36, p. 601-607 [reproduït dins l’Anuari de l’Oficina Romànica de Lingüística i Literatura, VI, p. 181-188, 1933].
Beltran, Vicent (1994): El parlar de Callosa d’en Sarrià i de les valls de Tàrbena i de Guadalest. Aproximació al vocabulari fitonímic i zoonímic valencià, Generalitat Valenciana - Ajuntament de Callosa d’en Sarrià - Comercial Denes, València.
Beltran, Vicent (1998-1999): «Aproximació al lèxic de les valls centrals de la Marina», Sarrià, 1, Callosa d’en Sarrià, p. 41-56.
Beltran, Vicent (1999): «Els parlars mallorquinitzants de la Marina», Caplletra, 26, p. 171-191.
Beltran, Vicent (2005): El parlar de la Marina Alta. El contacte interdialectal valencianobalear, 2 vols., Alacant: Universitat d’Alacant.
Beltran, Vicent – Herrero, Teresa (2011): El parlar de la Marina, 3 vols., MACMA – IECMA.
Beltran, Vicent – Segura, Carles (2017): Els parlars valencians, València: Publicacions de la Universitat de València.
Busquet, Núria (2011), El parlar salat: descripció, àmbit geogràfic i ús, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
Colomina, Jordi (1985): «El parlar de la Marina Alta», La Rella, 4, Elx, p. 37-54.
Colomina, Jordi (1986): «Mallorquinismes a Tàrbena i a la Marina Alta», Actes del 7è Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, Abadia de Montserrat, p. 659-678.
Colomina, Jordi (1991): El valencià de la Marina Baixa, Generalitat Valenciana, València.
Esteve, Juli – Tarí, Sergi (guió i producció) (2011): Valencians de Mallorca. L’herència balear al sud valencià, València: Info TV [audiovisual.
Menages, Àngela R. – Monjo, Joan-Lluís (2007): Els valencians d’Algèria (1830-1962). Memòria i patrimoni d’una comunitat emigrada, Picanya: El Bullent.
Monjo, Joan-Lluís (2005): «Dos-cents un refranys populars de Tàrbena», Tàrbena. Festes Patronals, Tàrbena.
Monjo, Joan-Lluís (2009): El cançoner popular de Tàrbena. Recopilació i estudi lingüístic, Alacant: Universitat d’Alacant.
Monjo, Joan-Lluís (2012): “Com un balze. Expressions comparatives del parlar de Tàrbena”, Tàrbena: Tàrbena. Festes patronals 20012 p. 21-28.
Monjo, Joan-Lluís (2020): Jo també parla de sa, Acadèmia Valenciana de la Llengua, Valènc9a.
Perea, M. Pilar (edició) (2005): Dades dialectals. Antoni M. Alcover, Conselleria d’Educació i Ciència – Govern de les Illes Balears.
Veny, Joan (1972): «El llegat mallorquí de Tàrbena (Alacant)», Lluc, 614, p. 18-20.
Veny, Joan (1984): Estudis de geolingüística catalana, Edicions 62, Barcelona.
Veny, Joan (1985): Introducció a la dialectologia catalana, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, Biblioteca Universitària, 4.
Veny, Joan (1998): Els parlars catalans (síntesi de dialectologia), Palma: Moll [.
Texts en tarbener
Diéguez, Mari Àngels i altres (1999): Rondalles de la Marina, Caixaltea - APA Institut de Batxillerat Mixt d'Altea, Altea [conté diversos textos en tarbener].
Monjo, Joan-Lluís (2015): Sa Caseta de sa Tramuntana, Alacant: Institut Alacantí de Cultura “Juan Gil-Albert” – Diputació d’Alacant.
Vegeu també sa secció TEXTOS d'aquesta pàgina.
Enllaços
"Valencians que parlen mallorquí!" (extracte d'un extra de Els valencians de Mallorca, INFOTV).
"El poble més salat" (extracte d'un programa de CANAL 9)
"Tàrbena, el poble de la Marina Baixa que parla salat" (TV3 Telenotícies, A la carta)
Àpunt Notícies Migdia (2/6/2019)
Programa Trau la llengua (Àpunt): "Paraules de la toponímia i els malnoms" (2/3/2020)
Programa El llenguado (TV3): "El català de la Marina i els avantpassats" (11/3/2020).